dijous, 17 de desembre de 2015

Va a èpoques.






Et lleves, dutxes, vesteixes amb pressa, sabates i cap avall; cafetera a punt mentres esperes que saltin les torrades i aprofites per a calentar la llet; dues culleretes de sucre, cigarret i de camí cap al cotxe, cap a la feina. Finestra baixada, una altra cigarreta; et vas despertant. El best hits de Mumford and Sons que t'has fet amb un cd verge, et millora la situació i inclús, aquella cançó seva que se't va repetint, un i altre cop, aconsegueix fins i tot dibuixar-te un petit i tímid somriure, abans d'entrar per la porta.
Aquest és el punt on es trobava en Glenn

Glenn era un nano que tota la seva vida, s'havia dedicat a mirar les coses desde una altre perspectiva, més llunyana; inclús, fins a cert punt, desconectada, descompassada, arrítmica... enfi, tot una sèrie de pensaments i reflexions que ell no només entenia sinó que també sentia, i que d'alguna manera, no li suposaven cap impediment en la recerca de la felicitat; de la felicitat dels altres, és clar... però, costant-li un esforç més, també de la seva pròpia felicitat, vull dir.

Tirem enrere.

En Glenn, de ben petit, ja n'era ben conscient que volia ser o intentar aconseguir, ser diferent (que NO millor) als altres, ja que considerava... mmmm... -no direm aburrit perquè sonaria a sobrat- que aquelles coses que a tots els atres nens despertava qualsevol tipus d'il-lusió, a ell senzillament li semblava indiferent i comú. 

Van ser i han sigut anys de molt treball per al pobre marrec de Lordshire, però la sort amb la que ell va comptar ja desde el mateix moment en que entenia el sentit de les paraules, va ser que sempre havia rebut i segueix rebent, una educació especial que utilitza en el seu petit unvers com a...







Va a èpoques.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada