Va a èpoques.

Et lleves, dutxes, vesteixes amb pressa, sabates i cap avall; cafetera a punt mentres esperes que saltin les torrades i aprofites per a calentar la llet; dues culleretes de sucre, cigarret i de camí cap al cotxe, cap a la feina. Finestra baixada, una altra cigarreta; et vas despertant. El best hits de Mumford and Sons que t'has fet amb un cd verge, et millora la situació i inclús, aquella cançó seva que se't va repetint, un i altre cop, aconsegueix fins i tot dibuixar-te un petit i tímid somriure, abans d'entrar per la porta.
Aquest és el punt on es trobava en Glenn. 

Glenn era un nano que tota la seva vida, s'havia dedicat a mirar les coses desde una altre perspectiva, més llunyana; inclús, fins a cert punt, desconectada, descompassada, arrítmica... enfi, tot una sèrie de pensaments i reflexions que ell no només entenia sinó que també sentia, i que d'alguna manera, no li suposaven cap impediment en la recerca de la felicitat; de la felicitat dels altres, és clar... però, costant-li un esforç més, també de la seva pròpia felicitat, vull dir.

Tirem enrere.

En Glenn, de ben petit, ja n'era ben conscient que volia ser o intentar aconseguir, ser diferent (que NO millor) als altres, ja que considerava... mmmm... -no direm aburrit perquè sonaria a sobrat- que aquelles coses que a tots els atres nens despertava qualsevol tipus d'il-lusió, a ell senzillament li semblava indiferent i comú. 

Van ser i han sigut anys de molt treball per al pobre marrec de Lordshire, però la sort amb la que ell va comptar ja desde el mateix moment en que entenia el sentit de les paraules, va ser que sempre havia rebut i segueix rebent, una educació especial que utilitza en el seu petit unvers com a...







Va a èpoques.

Si en una altra vida pogués ser la tinta d'un tinter ...

Quan es va despertar, res de la seva vida havia canviat. 

Amb un cop àgil, l'Ena es va treure els llençols del damunt i va baixar dolçament de la llitera. Amb presses, va enfilar les sabatilles a ralles blanc i blaves, es va rentar la cara i va baixar per les escales. Al fons, el menjador. Allà l'esperava el seu esmorzar preferit : unes quantes galetes Maria untades amb xocolata i un got de llet ben fresquet. Després, com sempre, es rentaria les dents a corre-cuita, es canviaria de roba i de sabates, i marxaria cap a l'escola.

Aquell dia però, no va ser igual que tots els altres. Per l'Ena era un dia especial... havia aconseguit agradar-li al noi que més èxit tenia de la classe! Fins i tot, a la tarda i un cop acabades les classes, havia aconseguit quedar amb ell per xerrar una estona. 
Tota neguitosa esperant que per fi arribés el moment, no tan sols no va prestar atenció a la classe de Naturals (l'última de la tarda), sinó que va treure un pintallavis que li havien deixat i, amb molta discreció es va amagar a sota la taula. La professora pertinent, mentre li preguntava perquè s'havia amagat... ella es resseguia la boca amb aquell rosa abrillantat mentre alhora li responia amb una excusa molt subtil : - Perdoni senyoreta Montserrat, se m'ha caigut la goma i no la trobo! 
D'aquesta manera, com qui no vol la cosa, el temps va córrer al seu favor i es van fer les cinc... hora de plegar. D'un salt, es va aixecar de la cadira i va anar a veure l'Ot, el que seria el seu noi afortunat.
Amb una veu suau i a cau d'orella li va dir que es trobarien al banc on en vàries ocasions s'havien explicat els típics secretets... Ell, així ho va entendre i va esperar que tots els altres nens marxéssin amb els seus pares, per anar a retrobar l'Ena...

Després d'una estona llarga xerrant, mentre les noies de la neteja arribaven per endreçar l'escola, l'Ena no es va poder resistir més i li va fer un petó... un petó que l'Ot no s'esperava, però que pel moment i la comoditat de la situació, li va correspondre. Sense dir-se res més, van marxar amb un somriure, amb aquell somriure de la primera vegada.... 

A l'Ot l'havien vingut a buscar, i l'Ena s'hauria d'esperar davant l'entrada de l'escola a que ho féssin també per ella. En aquell moment era realment feliç! El que més li venia de gust era saltar, córrer, esbarjir-se, publicar aquell moment únic que havia aconseguit i que ja mai més oblidaria fins que ...





 - Riiiiiiing! Són les vuit.     

La difficulté des mots...

Sempre m'han dit que les coses no van de pressa, que cada petit moment per insignificant que sigui, requereix tot el seu màxim d'atenció. No és tan sols una mera qüestió d'observació i detallisme, sinó també depèn de l'estat emocional de cada persona. En aquest sentit, els éssers humans, per naturalesa de la nostra existència, molt sovint cometem l'error de pensar més cops de lo normal després d'una reflexió simple; de transmetre molta més afecció a les coses del que veritablement són; d'actuar tants i tants cops per impulsos sense atorgar el valor i la conseqüència dels nostres actes; de sentir amb totes les forces com no arribaràs al objectiu que des de fa tant temps havies atès i que, al cap i a la fi, potser aquesta llunyania no existeix; de necessitar sentir-te comprès, valorat i estimat... no tant per la dificultat de les teves paraules, ni per les teves accions, sinó per la teva forma de ser...

Tot això, positivament o negativament, es podria relacionar amb els termes : sensibilitat i debilitat.

Existeixen moltes persones al món, i dins d'aquestes n'hi ha de molts tipus diferents, és evident. En aquest cas, ens centrarem en aquelles persones on la sensibilitat i la debilitat, no només formen part de la seva vida, sinó que li donen una significació... potser no molt més profunda, però especial... diferent.  

Pel que fa a la part més íntimament sensible, aquest tipus d'ésser humà automàticament tindrà els pensaments, les percepcions, les emocions i els sentiments gairebé sempre als extrems, pel que cada petita cosa li afectarà amb major o menor grau, segons la dimensió de tal cosa. Amb això vull deixar a entendre dues coses : per una part, no vull que es malinterpreti el fet que existeixen o no existeixen persones sensibles, perquè és lògic que mentre tothom senti i s'emocioni, tothom posseirà un tipus de sensibilitat o una altra; sinó que, per una altra part, sota el meu punt de vista, potser aquesta sensibilitat surt manifestada o expressada d'una altra manera... potser molt més lliurement i reiteradament, no ho sé. 

I pel que fa a la debilitat, crec que aquest tipus de persona que manifesta a flor de pell aquests dos estats emocionals, també sentirà i expressarà la debilitat, molt sovint aplicada en idees com el fet d'afrontar les coses difícils que la vida ens intenta impedir dia a dia; d'escoltar i valorar les critiques d'amics, familiars i coneguts amb molta més intensitat i constància; d'aferrar-te a la des-motivació per tal de difuminar els teus objectius; de no voler córrer riscos ni cometre bogeries pel simple fet de conformar-te en la línia plana del camí que has creat...  al cap i a la fi, de ser prou capaç d'acceptar però de no comprendre les paraules tan neutres i tan senzilles que la persona que més t'estimes t'ha intentat transmetre amb tota la bona fe i la bona voluntat del món.

Simplement per tu H.D.F. 

http://www.youtube.com/watch?v=NV-zzojbtfA      

Once upon a time, there were seconds...

Places where mind can't think, but feelings can live.








http://www.youtube.com/watch?v=8LeQN249Jqw

De vegades és tan fàcil com ...

no preocupar-te de res més... que viure el moment.










http://www.youtube.com/watch?v=QzoElTAYUFY

La paciència, l'esforç i la continuïtat arriben a la seva fi...

Tant com sis anys, per arribar a trobar el sentit i la tendresa de les paraules...

Sant Jordi

Jo torn a començar,


jo torn a despertar,


després d'un llarg viatge,


d'un mal somni que oblidar ...












http://www.youtube.com/watch?v=HfW0bKzit6I&ob=av2e