dilluns, 31 de març de 2014

Si en una altra vida pogués ser la tinta d'un tinter ...














Quan es va despertar, res de la seva vida havia canviat. 

Amb un cop àgil, l'Ena es va treure els llençols del damunt i va baixar dolçament de la llitera. Amb presses, va enfilar les sabatilles a ralles blanc i blaves, es va rentar la cara i va baixar per les escales. Al fons, el menjador. Allà l'esperava el seu esmorzar preferit : unes quantes galetes Maria untades amb xocolata i un got de llet ben fresquet. Després, com sempre, es rentaria les dents a corre-cuita, es canviaria de roba i de sabates, i marxaria cap a l'escola.

Aquell dia però, no va ser igual que tots els altres. Per l'Ena era un dia especial... havia aconseguit agradar-li al noi que més èxit tenia de la classe! Fins i tot, a la tarda i un cop acabades les classes, havia aconseguit quedar amb ell per xerrar una estona. 
Tota neguitosa esperant que per fi arribés el moment, no tan sols no va prestar atenció a la classe de Naturals (l'última de la tarda), sinó que va treure un pintallavis que li havien deixat i, amb molta discreció es va amagar a sota la taula. La professora pertinent, mentre li preguntava perquè s'havia amagat... ella es resseguia la boca amb aquell rosa abrillantat mentre alhora li responia amb una excusa molt subtil : - Perdoni senyoreta Montserrat, se m'ha caigut la goma i no la trobo! 
D'aquesta manera, com qui no vol la cosa, el temps va córrer al seu favor i es van fer les cinc... hora de plegar. D'un salt, es va aixecar de la cadira i va anar a veure l'Ot, el que seria el seu noi afortunat.
Amb una veu suau i a cau d'orella li va dir que es trobarien al banc on en vàries ocasions s'havien explicat els típics secretets... Ell, així ho va entendre i va esperar que tots els altres nens marxéssin amb els seus pares, per anar a retrobar l'Ena...

Després d'una estona llarga xerrant, mentre les noies de la neteja arribaven per endreçar l'escola, l'Ena no es va poder resistir més i li va fer un petó... un petó que l'Ot no s'esperava, però que pel moment i la comoditat de la situació, li va correspondre. Sense dir-se res més, van marxar amb un somriure, amb aquell somriure de la primera vegada.... 

A l'Ot l'havien vingut a buscar, i l'Ena s'hauria d'esperar davant l'entrada de l'escola a que ho féssin també per ella. En aquell moment era realment feliç! El que més li venia de gust era saltar, córrer, esbarjir-se, publicar aquell moment únic que havia aconseguit i que ja mai més oblidaria fins que ...





 - Riiiiiiing! Són les vuit.     

1 comentari: